dimecres, 15 de juny del 2011

Pel·licula Ballo per dins

Fitxa tècnica
Ballo per dins

- Any: 2005
- País: Regne Unit
- Director: Damien O `Donnell
- Protagonistes: Romola Garai, James Mc Avoy, Steven Robertson


Sinopsi.
Rody és un noi de 21 anys, que pateix una malaltia degenerativa (distròfia muscular) i ingressa a viure a una residència especialitzada en persones amb discapacitat. La seva edat, caràcter i personalitat no tenen res a veure amb la manera de vida que la residència li ofereix.
Aquí coneix a Michael, un company que té paràlisi cerebral, amb el que aconsegueix aconseguir la pensió d'independència per anar a viure sols. Junts descobreixen el real significat de la independència i les conseqüències que comporta.

Convivència i Independència.
El col·lectiu de les persones amb paràlisi cerebral a causa de les afectacions motrius, poden tenir un grau molt alt de dependència i per tant poca autonomia personal, això no només afecta el desenvolupament de la vida quotidiana, sinó també al dret a prendre les teves pròpies decisions. A la pel·lícula es pot veure com en les institucions moltes vegades no es fomenta aquesta autonomia, per exemple no es deixa el suficient espai per expressar-se a causa de les dificultats de comunicació i els temps que requereixen, generalitzar les cures i no donar-te l'espai per escollir com pentinar o vestir, és a dir, no poder decidir amb qui vols viure i de quina manera.
Les conseqüències de no poder prendre les teves pròpies decisions fan que les persones amb discapacitat tinguin una doble dependència: física i emocional. Això pot provocar confusions en les relacions entre l'assistent personal i l'usuari.
A la pel·lícula es pot veure com Rody confon les funcions del seu assistent, en no respectar els horaris ni els límits d'aquestes funcions, i Michael d'altra banda confon l'ajuda i l'amabilitat de l'assistent amb l'amor. Però és aquesta experiència la que els permet reflexionar sobre aquests límits, equivocar-se i aprendre dels seus errors.
El viure sols els fa possible que prenguin les seves pròpies decisions i tinguin consciència de les conseqüències. Això els permet augmentar el seu grau d'autonomia personal que finalment és la que et dóna independència
.


dimarts, 8 de març del 2011

Pel·lícula: Anita

Fitxa tècnica.Anita
  • Any: 2009.
  • País: Argentina.
  • Director: Marcos Carnevale.
  • Protagonistes: Norma Aleandro, Leonor Manzo, Peto Menhamen.

Sinopsi.
Anita és una noia amb Síndrome de Down que viu amb la seva mare en un barri de Buenos Aires. A causa d'un atemptat al barri que elles viuen, Anita es perd i comença a recórrer diferents escenaris i situacions molt allunyades de la tranquil·la i despreocupada vida que portava al costat de la seva mare.
La sobreprotecció.La sobreprotecció coarta la teva autonomia personal?
En el cas d'Anita, la mare està a càrrec de totes les seves cures i responsabilitats, al punt de guiar els seus temps, les seves rutines, el seu comportament, el seu pensament i les seves necessitats.
A causa d'això a Anita li costa desenvolupar-se com a persona, prendre decisions per ella mateixa i assumir les seves pròpies responsabilitats. Això provoca que no tingui autonomia de pensament, li impedeixi madurar i desenvolupar la seva pròpia personalitat.
Quan es veu embolicada en la catàstrofe de l'atemptat, Anita es veu obligada a recórrer a les seves pròpies capacitats per sobreviure a aquesta situació i desenvolupar-se sola en la vida sense la protecció de la seva mare.

Sobreprotecció social i familiar:
Pensem que sobreprotegir, d'alguna manera augmenta el grau de dependència d'una persona amb discapacitat, ja que això li impedeix descobrir i desenvolupar les seves capacitats nates. 

En general la idea prèvia que es té de les persones amb discapacitat no permet la normalització de les nostres vides, ni la integració social i/o laboral, ja que es té un prejudici sobreprotector o una subestimació de les nostres capacitats.

El nostre treball com a monitors de sensibilització i les xerrades educatives que oferim, entre altres finalitats, intenta trencar aquest prejudici i demostrar que ens podem desenvolupar com a professionals en el camp de la discapacitat, sent docents de la nostra realitat
.

 

dilluns, 28 de febrer del 2011

Pel·lícula: El miracle d'Anna Sullivan

Fitxa Tècnica.
El miracle d'Anna Sullivan.
  • Títol original: “The Miracle Worker”
  • Any: 1962
  • País: EUA
  • Director: Arthur Penn
  • Protagonistes: Anne Bancroft i Patty Duke

Sinopsis.
A causa d'una malaltia a primerenca edat, Helen (protagonista) perd els sentits de la vista, oïda i parla. Com a conseqüència, la nena creix aïllada del seu entorn i amb dificultats per comunicar-se. La família en un acte desesperat per aconseguir arribar a la nena, contracta a una mestra (Anna Sullivan) que aconsegueix ensenyar-li la importància del llenguatge.

La importància del llenguatge i la comunicació.
Aquesta pel·lícula reflecteix molt bé la importància que té el llenguatge i les diferents formes de comunicar-nos, depenent de les nostres capacitats motores com a intel·lectuals.

La mestra li ensenya a la nena el llenguatge de signes per a sord-muts a través del tacte. El principal problema de la professora és fer que la nena comprengui que aquests signes que la nena imita, són el significat simbòlic de les coses. Per a això la professora també ha d'enfrontar-se a la sobreprotecció que els pares exerceixen sobre ella, infravalorant les seves capacitats i limitant les seves habilitats socials. Anna Sullivan li ensenya la responsabilitat que comporten els llaços afectius i li ensenya a valer-se per si mateixa. 
Gràcies a aquesta disciplina i confiança la nena aprèn a comunicar-se i comprèn que a través del llenguatge també es creen vincles afectius amb els altres.

Per al nostre col·lectiu el llenguatge és una eina d'integració en la societat. El llenguatge ens fa visibles i ens fa iguals dins de les nostres diferències, ens permet debatre sobre les nostres capacitats i les nostres limitacions.

A través de les xerrades de sensibilització que oferim en diferents centres educatius podem donar a conèixer la realitat del nostre col·lectiu. Això ens permet sensibilitzar a les persones i mostrar les activitats que realitzem, les necessitats i capacitats que tenim, els sistemes que tenim per comunicar-nos, les nostres vivències i experiències.